Uns cumbes una mica descafeïnats

Ja fa anys que la gent del meu departament té la tradició de fer una excursió pels llacs pel maig. L'any passat m'hi vaig apuntar i em van descobrir dos mons desconeguts per a mi: flora anglesa i pobles agermanats. Van ser els dos temes principals d'aquella sortida; no em van despertar grans passions, però van facilitar la conversa entre persones que fàcilment haurien caigut en el parany de parlar de feina. I sempre és curiós que t'expliquin els ets i uts de no sé quina planta o sobre el viatge a no sé quin poble de l'altra punta d'Europa.

I aquest any... mez-mez (que diria la Clara): les flors han desbancat els pobles agermanats (ohhhh); algú els ha esmentat, però hem de reconèixer que la ginesta i la gatosa han estat les protagonistes de la caminada!

Una de les secres que organitza aquestes sortides em recorda molt la Maria Eulàlia Valeri: llargaruda com ella, enamorada de la muntanya, coneixedora de plantes i plantetes (i en el mateix estat civil, per acabar-ho d'arrodonir).

Us copio algunes fotos del dia. Mireu amb atenció la del grup de persones . I ara us faig una pregunta antropològica: creieu que els catalans ens asseuríem així per dinar si anéssim d'excursió a la muntanya? És que l'any passat va ser exactament igual, tots posats un al costadet de l'altre. Jo sóc més de l'estil del Rei Artur. I no només m'ha sorprès la forma d'asseure'ns. No és que m'esperés que cantéssim "oh, Pare Déu que alimenteu...", però les dues vegades ha estat un àpat poc social. Alguns sí que dúiem alguna cosa per compartir i hem fet el gest de fer-ho córrer entre tots, però m'ha fet la sensació que els anglesos anaven al gra: agafar energies, descansar una mica i continuar caminant. També he de reconèixer que la proporció d'estrangers era igual a la d'autòctons, però eren ells els que portaven la batuta.

Apa, ho deixo aquí. Bona setmana a tothom!