Acabo la setmana en dilluns

Hola a tothom!
Digueu-me rara, però avui és dilluns i ja se m'acaba la setmana perquè és l'últim dia que vinc a treballar a la universitat. I és que demà ja me'n vaig cap al Masnou :-)))
A veure, que recapitulo. Us dec una explicació de la festa (que va ser fa més de dues setmanes. Molt malament!) i del cap de setmana d'Oxford.
Doncs es veu que tinc una companya de pis molt marxosa i un dia va tenir la idea de fer una festa a casa. Els tres de casa vam agafar l'agenda i vam començar proposar dies. Total, que fins al cap d'un mes i mig no teníem un dissabte que ens anés bé a tots tres. Però cap problema, així vam poder anar coent la preparació de la festa a ritme de xup-xup. I la Noelia (la meva companya de pis, és basca) estava cada dia més i més emocionada! Només us dic això perquè us adoneu que per a nosaltres va ser l'esdeveniment estrella del mes.
Teníem por que no vingués gaire gent, però al final vam ser uns trenta. I ens ho vam passar mooooolt bé. Em va passar l'estona volant (tenint en compte que vam començar a l'hora anglesa i vam acabar a l'hora basca... va ser una festa molt llarga) i vaig conèixer molta gent. Sona a estereotip, però és que va ser així.
I l'endemà endreçant-ho tot no va ser gaire dur. Amb l'excusa d'anar a llençar les ampolles al contenidor de vidre, vam acabar passejant per un poble del voltant i dinant en un pub fantàstic. I després a casa a mirar un DVD. Dia de ressaca (poqueta-poqueta, la bogeria que tenen els anglesos per la beguda no se m'ha encomanat) prou rodó.
Ah, i el cap de setmana següent, cap a Oxford, al Literary Festival. Guau, va ser fantàstic. Volia anar-hi per escoltar una taula rodona on participava un dels autors anglesos de novel·les juvenils més famós, que es diu Philip Pullman. I, de pas, vaig assistir a un parell d'actes més. Un era amb la filla de l'Enid Blyton, l'autora de les novel·les de colla. Aquesta senyora va explicar quin mètode feia servir la seva mare per escriure i per què es va fer escriptora i tot de coses molt interessants.
Però un dels ingredients perquè fos un cap de setmana genial va ser el lloc. Jo no havia estat mai a Oxford i em va encantar. Tot, però tot, fa olor d'universitat. A tot arreu hi ha universitats, colleges, que en diuen aquí. I amb la Veronique en vam visitar un de preciós. Perquè us en feu una idea (i us caigui la bava, o no), el menjador del college més famós (que es va fundar a l'any de la picor i és on ara encara mengen els estudiants!) és el que representava el menjador de l'escola del Harry Potter.
I després de tantes emocions, apa, agafa el tren i torna cap a Lancaster. Tenia sentiments contradictoris perquè alhora pensava que m'encantaria treballar i estudiar en una ciutat com Oxford (seria brutal), però no em feien tant el pes els aires de superioritat que deixaven anar els estudiants amb els quals em vaig creuar pel carrer. Per tant, jo contenta de tornar a casa i de dedicar la meva feina a una colla de nanos súper macos i encantadors.
O no?
Bé, genteta, a veure si puc quedar amb tothom aquests dies que sigui per aquí baix. Una abraçada per a tots!