Canvi de papers

Mireu la postal que he comprat avui. La trobo boníssima.


Diu una cosa així "Acabes d'aixafar una persona a allà, carinyo".

Preposicions massa decents

No us tempta la proposició d'assistir a un "Curs monogràfic sobre preposicions i locucions prepositives: elements clau per a la cohesió textual"?
Res, és que vaig rebre informació sobre aquest curs i la primera reacció va ser "ostres, sí, a veure si m'aclareixen alguna cosa sobre les preposicions". I al cap d'uns segons em vaig adonar que dec ser d'una espècie en perill d'extinció. Però hi ha d'haver de tot a l'hort del Senyor, no?
Ja m'imagino el gag: una conversa entre dos que lliguen (o un ho intenta) en un bar i, a la pregunta "quins plans tens per a aquest cap de setmana?", l'altre respon "tinc moltes ganes d'anar a un curs sobre preposicions i locucions prepositives".

L'han titulat "Terrorisme ortogràfic"

No sé on s'ha publicat ni qui és el Sico Fons, però us el copio per riure una estona (i no plorar, que ja hi estem acostumats).

Terrorisme ortogràfic

Vaig llegir a la premsa recentment –a la nostra premsa, vull dir– un article que comenta l'etern problema que tenim amb les retolacions dels topònims i la informació de trànsit en la nostra llengua –tant als territoris sota domini espanyol com als de domini francés– i no em puc estar de recordar un d'aquests cartells informatius que hi ha a poca distància de Tavernes, el meu poble. El cartell en qüestió deia: Valencia 50, Gandia 15.

Bé, no és gens estrany que els responsables de la Xarxa de Carreteres prescindisquen dels accents, fins i tot quan escriuen en espanyol, però la bona qüestió és que un dia –no sé si pressionats per motius polítics o voluntàriament–, van canviar el rètol i hi van posar aquest altre: València 50, Gandía 15.

Per a matar-los, no? No volíeu accents? Doncs ací els teniu, valents.

Va passar el temps i no sé si algú els faria veure la incoherència gramatical del cartell i per fi un dia li van llevar l’accentet a Gandia; sí, però també a València. En vols més –d’animalades–, o en tens prou?

Doncs d’animalades com eixes –i de més grosses– a cabassades se’n poden contar. Aquest el pose en castellà, aquest altre en valencià però mal escrit, aquell ni en valencià ni en castellà, sinó en tot el contrari...

I és que sempre ho he pensat, amics, la retolació de les nostres carreteres o bé està en mans d’uns rucs que no saben fer ni la o amb un canut, o bé són uns sabotejadors lingüístics espanyolistes, o bé són uns al·lucinats de la vida que passen olímpicament d’ortografies i de la mare que ho va parir tot.

Trieu l’opció que us semble més escaient.

Bé, doncs després d’escriure el que acabeu de llegir, em vaig tornar a fixar amb més deteniment en els diferents rètols que hi ha esparsos pertot arreu. La veritat és que la cosa és divertidíssima. Tan divertida que no et deixa plorar de desesperació, i com solen dir: qui no té faena Déu li'n dóna.

Arribe a una rotonda i m'hi trobe un cartell ben gros que diu "camí de servei" (Oh, Déu meu, quin goig!), Alacant, Valencia (uuuuufff!) i "Estación ff. cc.". Cague en la figa! Per un pèl!

Arribe a una altra rotonda (al meu poble hi ha més rotondes que tarongers) i diu: Alicante, Valencia. Ja està, ja l'hem feta salà! Ja tornem amb la mateixa de sempre!

La següent rotonda em diu: Alacant, València i –atenció, que ara ve la bona– “Vía de servici”. Oleeeeee! Ací caldria fer l’onada i tot. És realment insuperable.

Després de tot açò he arribat a la conclusió que ni terroristes ni rucs ni al·lucinats. Els responsables d’aquests rètols de trànsit són humoristes. Tenen un sentit de l’humor formidable. Un sentit de l’humor que abasta tots els trets possibles que li han de caldre a un bon artista, això és: originalitat, creativitat, genialitat i ganes de fer la guitza. I realment, pense, el que estan fent quan ens destrossen la toponímia i la llengua és descollonar-se de riure’s. De nosaltres, de la nostra terra i de la nostra cultura. Si és que són més graciosos estos xics... Qualsevol dia em descollone jo també. Ai, què seria de la vida sense els pallassos que ens alegren l’ànima!

'I have gone caving'

Em van preguntar si volia anar a "caving". Abans de saber de què es tractava, ja vaig dir que sí. Sent de qui venia la proposta, me'n podia refiar (més o menys, com quan em deixo convèncer per anar al teatre...). Doncs resulta que es tractava de visitar unes coves al Peak District, una zona de poblets i natura a l'est de Manchester. Però tot molt ben organitzat, amb guies, horaris... Són unes coves mig artificials i mig naturals perquè els miners que treien plom de la muntanya anaven empalmant els túnels amb grutes naturals. Algunes es visiten a peu i d'altres amb barca. És digne d'admirar l'entusiasme dels guies, que ho expliquen tot com si fos la primera vegada. Que no em passi mai pel cap queixar-me de donar la mateixa assignatura any rere any.
La de secà era la Peak Cavern.
I la de regadiu, Speedwell Cavern.
I si s'amaneix amb unes cervesetes i partides de cartes al pub del poble i un sopar a Rusholme, el barri indi de Manchester, ja tens un dissabte rodó.

SOS editors

Cadascú per on l'enfila. I jo l'enfilo cap al món de l'edició.
Aquest article de la revista Benzina és prou revelador.
Si us he de dir la veritat, jo mai no he estat a la Llibreria 22 de Girona. Deures, deures per a l'estiu.